Barcelona, Espanya

n. 1960

En Kasimir és un pintor profundament introspectiu, l'obra del qual actua com una eina transformadora de diàleg.

Biografia

Què significa per a mi la pintura.

La pintura em permet comunicar i compartir idees i emocions amb les persones, en particular amb les que poblen el meu entorn, avui disperses per un territori ampli gràcies a les xarxes socials: m'hi comunico a través de formes, colors i signes que acaben formant un codi que qualsevol que vulgui enfrontar-se seriosament a la meva pintura haurà de desxifrar, o almenys intentar-ho. Qui tria la pintura com a mitjà d'expressió no ha triat l'escriptura ni la música, perquè aleshores parlaríem de literatura i poesia, o d'escales musicals. En qualsevol cas, el meu no és un alfabet convencional, sinó inventat per mi, amb una flexibilitat i una capacitat d'adaptació tan extremes que acaba qüestionant el seu propi sistema de codificació: per això crec que l'art és un llenguatge radicalment íntim i subjectiu, arrelat en la llibertat individual, i precisament per això acaba dinamitant el codi que estableix.


És evident que puc guiar l'espectador interessat amb paraules, un títol o un breu comentari, no tant com a interpretació de l'obra, sinó com un element que l'espectador pot fer servir si s'hi vol acostar. La llibertat creativa de l'artista té com a contrapunt la llibertat d'interpretació de l'observador. Quan l'espectador se sent atret, pertorbat o emocionat per l'obra, deixa de ser-ne aliè i se'n converteix en l'intèrpret, o fins i tot en el protagonista, en la mesura que ajuda a donar-li sentit i, per tant, vida. Així es manté viva l'obra, gràcies als qui decideixen conversar-hi, i és gràcies a la suma d'aquests diàlegs, a la seva continuïtat en el temps, que l'aportació de l'artista a la societat va arrelant.


Les arts plàstiques són essencialment visuals i constitueixen, per tant, l'expressió d'una estètica determinada: l'obra d'art és un objecte que l'artista situa davant dels nostres ulls, sigui una pintura, un dibuix, una fotografia o una escultura. És evident que la vista no és l'únic sentit que intervé en la contemplació d'una obra d'art o que hi influeix, però sí que és el primer. També hi poden entrar en joc el tacte i l'olfacte: el primer, evidentment, en el cas de l'escultura, i el segon quan l'obra desprèn olors diferents. Les instal·lacions, que poden incloure molts elements i solen ser obres efímeres, poden recrear un entorn, una atmosfera que genera sensacions noves i diferents en cada observador. La vista defineix un camp visual material molt concret, al centre del qual hi ha l'obra. I és a través de la disposició de formes i colors, de la descripció pictòrica o la representació de fets, idees o situacions en l'art figuratiu, de la distorsió de la realitat o de l'abstracció pura, que l'artista busca influir en l'estat d'ànim de l'espectador.

Formació

Això em diu que entre l'obra de l'artista i el seu observador s'estableix una tensió latent, implícita. L'artista ha decidit que la seva creació és art. Així de senzill. Crec que aquest dret inalienable el legitima per fer-ho. Si la nostra obra no commou l'espectador, si no el pertorba ni l'altera, si no s'estableix un diàleg entre tots dos, podem dir que en aquest cas l'artista o la seva obra han fracassat, i fins i tot haurem d'admetre que l'obra no és art per a aquell espectador concret. I no és art perquè mai no serà més que un simple objecte material que l'ha deixat indiferent. Per això les polítiques culturals i educatives impulsades pel sector públic són especialment importants per desenvolupar la sensibilitat artística de la ciutadania. Crec, tot i que no n'estic del tot segur, que l'art pot ajudar a formar millors ciutadans. Però si el diàleg entre obra i observador és, al meu parer, un factor indispensable que ha de precedir la consagració d'una obra d'art, no n'és l'únic. Més enllà de l'emoció que transmet a l'observador, l'obra també hauria de ser capaç de suscitar una reflexió, entesa com la plasmació d'una idea o un sentiment, destil·lada a través de la sensibilitat, l'interès i l'esforç intel·lectual de l'espectador. Això em porta a una possible definició de la funció de l'art: si, com a resultat del diàleg entre l'obra i l'observador, aquest viu una experiència que no el deixa indiferent i fins i tot pot influir en els seus comportaments futurs o condicionar-los, l'art pot ser, indirectament, una eina que transforma la realitat. Al meu entendre, la memòria, la intimitat i el silenci interior són la base de l'acte creatiu. L'obra no és aliena a la consciència de l'artista; n'és un reflex, amb elements circumstancials i d'altres de permanents que una anàlisi del conjunt de la seva obra i de la seva vida ens pot ajudar a conèixer millor. La creació artística és, per tant, un acte conscient i transcendent que va més enllà de la pura representació estètica. És un acte d'afirmació individual i de responsabilitat social que no es completa fins que capta l'atenció, la tensió i la resposta de l'observador. No hi pot haver obra d'art sense observador. El procés de socialització converteix l'obra en art. Probablement per això he deixat passar més de trenta anys abans de mostrar les meves pintures i dibuixos al públic, més enllà del meu cercle d'amics i família. No és casualitat ni caprici. Encara que pugui sonar pretèncios, volia estar personalment segur que valia la pena i que tenia alguna cosa mínimament consistent per compartir amb els qui m'envolten i amb el públic en general. Més enllà de la inspiració efímera. Més enllà d'una necessitat passatgera. Més enllà dels dictats del mercat. Als deu anys coneixia a fons més de cinc-centes obres dels principals museus del món gràcies a la formació que havia rebut a casa. Als setze vaig adonar-me que el que pintava em transcendia i mereixia ser considerat art en la mesura que responia a la necessitat d'explorar un espai vital de creació tan emocionant, apassionant i angoixant com, alhora, desconegut per a mi. I des d'aleshores no he deixat de pintar, de manera més o menys contínua, amb una intensitat variable i un èxit sempre discutible, amb la intenció, ara ja definitiva, de compartir la meva obra amb els altres, observadors, espectadors, el públic en general, que li donaran sentit, si és que en té, i que potser acabaran confirmant-la com a ART.